Seria difícil trobar un grup humà més allunyat de la nostra fesomia i dels nostres patrons culturals que els habitants de la selva africana, mal coneguts com a «pigmeus». Homer els esmenta a la Ilíada, i els seus versos són l’origen d’un dels malentesos més ridículs i perdurables de la història científica. Aquells pigmeus que es defensaven amb llances dels atacs de les grues eren unes criatures tan fabuloses com els nostres follets.

Semblava que el racionalisme havia deixat enrere el mite, però des del segle XIX, contra tot pronòstic i empesos per la ciència, la literatura i la fantasia, molts aventurers i exploradors han anat a l’encontre dels «pigmeus» al cor de l’Àfrica, i els personatges verídics d’aquest llibre —l’extravagant i seductor Paul du Chaillu, el tibat botànic alemany Georg A. Schweinfurth, l’injustament oblidat etnògraf Paul Schebesta, la pintora Anne Eisner i el seu marit Patrick Putnam, l’antropòleg Colin Turnbull i el mateix Albert Sánchez Piñol— van anar a buscar en els «pigmeus» alguna cosa importantíssima per a ells, i tots van trobar el que buscaven. Tanmateix, oh, paradoxa fatal, el que van trobar no existeix!

«Aquesta història no tracta dels “pigmeus”, sinó dels individus que van ser enlluernats i seduïts per ells. En aquest relat es barregen, i d’una manera extrema, la ciència i la fantasia literària. Perquè, per estrany que sigui, tot comença amb el pare de la literatura occidental. És una rara història, un miratge màgic, i és un relat fascinant, perquè és la història d’una il·lusió, tan immortal com inassolible, que ha generat proeses inoïdes, moltes llàgrimes i grans alegries. És una història homèrica».

Albert Sánchez Piñol.